Els grallers

Fa temps vaig començar a fer, una mica sense saber on em ficava, un camí personal pel món de la gralla en aquest invent que és Internet. “Quatre notes…” em va semblar un nom adeqüat, doncs volia donar a conèixer els meus temes i arranjaments i, com a complement, obrir algún lloc on poder parlar amb altres companys.

D’un bloc molt senzill vaig passar al període, per dir-ho així, de Groups Hotmail. Va ser una època genial i en la que anava aprenent cada dia dels meus companys, doncs és important reconèixer que el grup era com era per tenir una barreja de gent de tot arreu. Grallers amb més o menys nivell, companys d’altres llocs de la Península, fins i tot alguns estrangers…, tot plegat per fer-nos millors els uns als altres.

Posteriorment vam haver de marxar a Google Groups, amb una segona etapa amb uns debats més profunds, temes molt macos i companys molt més implicats. Però també va arribar el moment de plegar, doncs això dels gestors de grups fan cada cop més difícil la seva supervivència. El que sigui per potenciar les xarxes socials…

Vaig prendre la decissió de deslligar l’aspecte més personal del grupal, fent aquest blog i un fòrum apart, i passat un temps he vist que les coses han canviat. El nou “Quatre notes…” no ha cobert cap mena expectativa, començant per les pròpies, i no seré hipòcrita en aquest aspecte. Arriba un moment a la vida en que les prioritats, marcades pel dia a dia, van fent un tomb i, sense adonar-te, et trobes fora d’aquell camí començat tan alegrement fa uns anys. Potser cal afegir una mica d’esgotament, doncs estar al dia i bellugar a la gent, els temes i debats, costa temps i esforç i ja no estic tant per aquesta feina.

Es per aquest motiu què, a la que el gestor d’aquell espai m’ha començat a tocar el cartró, he decidit tancar-lo. No crec en els termes absoluts, pel que no diré “definitivament”. Podríem dir que, després d’uns anys de molta activitat, ara li toca dormir una mica.

Vull donar les gràcies, de la manera més carinyosa que pugueu imaginar, a tots els companys i companyes que han sentit com a propi el camí que vaig començar en solitari. M’agradaría que el tinguèssiu entre els vostres bons records i que aquests s’acompanyin d’un somriure.

Fins aviat!!!

Tenint present l’estat actual dels conjunts de grallers, encara estem lluny de les cotes interpretatives del passat.

Aquesta afirmació no significa que tots els grallers d’aquell moment fossin uns músics de primera. Alguns d’ells, dintre dels seus respectius conjunts, sí que van aconseguir portar la música de gralla a uns nivells que encara mirem amb molt de respecte, però no eren els que més abundaven.

El que si que tenien tots era una gran consideració per part del públic, cosa que en la actualitat no hem obtingut del tot. Es cert que van desenvolupar la seva activitat en una societat majoritàriament rural, i que molts dels moments en que ells tocaven s’han perdut en canviar a models més industrialitzats. La diferència més notable, entre ells i nosaltres, es que abans el graller obtenia uns beneficis que complementaven el seu jornal i actualment casi be tothom es dedica de forma amateur.

 

Macari Domingo i Tort, als anys 40

 

Si ells no donaven el millor de si, era molt provable que un altre cop els que pagaven la festa busquessin uns altres i això no s’ho podien permetre. Era un bon estímul per tocar bé, no?

Fins i tot els que més destacaven es dedicaven, casi exclusivament, a tocar sense alternar-ho amb altres feines. Podeu imaginar el que es viure treballant només de graller?

Els que avui ho fan es poden contar amb els dits de les mans i tot i així ho combinen amb altres feines.

En canvi, casi be tothom, en l’actualitat ens dediquem a tocar per infinitat de motius, però sense cobrar. Aquest fet, que pot ser molt lloable per ajudar a mantenir viva una de les nostres tradicions, ha estat també el que ens ha fet recular molt en tots els sentits.           

Escudant-se en una dedicació amateur, la immensa majoria de grallers actuals ha descuidat totalment la formació necessària per poder tocar amb uns mínims interpretatius. Si es volguessin dedicar a qualsevol altre instrument també com aficionats, per exemple el piano, la guitarra, el clarinet, etc., de ben segur que el primer que s’haurien plantejat seria rebre una formació adequada de solfeig, per després anar perfeccionant i evolucionant la seva manera de tocar. Fins i tot estudiarien el passat, pel molt que podrien aprendre.

Quan comencen a tocar la gralla, perquè no ho fan partint d’aquest mateix plantejament? En uns temps on la informació i l’aprenentatge tenen totes les facilitats, què fa que es mantingui aquesta situació de mínims? 

Des del meu punt de vista poden donar-se diferents circumstàncies. D’una banda, i crec que la principal, es la herència que ens ha quedat dels anys 80. Quan es va fer necessari tornar al carrer, recuperant les festes i el patrimoni cultural reprimits pel franquisme, tot s’hi valia. L’important era crear un ambient de cohesió social que ens identifiqués com a catalans i la cultura popular anava davant de tot.

Una de les coses que va portar va ser la modificació d’algunes de les manifestacions festives del passat per adaptar-les a aquells moments. Una d’aquestes van ser les cercaviles geganteres.

Catalunya es una terra fèrtil en gegants, nans, capgrossos i altres elements coneguts com a bestiari. Moltes viles tenen algunes d’aquestes figures documentades de segles enrere i, fins i tot, es sap quins acompanyaments musicals tenien. Quan arribaven les festivitats sortien al carrer i moltes vegades ho feien amb una forta càrrega simbòlica, com a les antigues processons de Corpus. Altres viles els van adquirir durant la postguerra per fer-los servir en tot tipus d’actes.

 

Gegants de Vilafranca del Penedès, als anys 20

 

El que estava clar es que només sortien en determinades dates i només dins la seva població. Però als anys 80 es van començar a fer petites trobades de gegants a diferents viles, on concorrien els de casa acompanyats d’uns quants de fora. Poc a poc la quantitat de trobades i figures participants va anar augmentant fins arribar a l’actualitat on hi ha una important activitat.

Fins aquell moment no va sorgir la necessitat de comptar amb uns músics que acompanyessin totes aquestes figures en els seus desplaçaments. Fins llavors es contractaven per l’esdeveniment local, però es tractava de treure els gegants contínuament i per tot arreu. També es necessitaven portadors voluntaris per poder fer que tot plegat fos possible. Així van aparèixer les primeres colles geganteres i els primers músics amateurs.

Es va implantar un model que, d’una manera majoritària, segueix vigent actualment: pares portadors de gegants i fills músics. La majoria van optar per la gralla, passant a ser l’instrument que dominaria el paisatge sonor de Catalunya fins avui. Es va estendre fins i tot a llocs on mai no s’havia tocat, eliminant els instruments autòctons. Moltes viles on es tocava el flabiol, per posar un exemple, van veure com aquest desapareixia per donar pas a les gralles.

La gralla ens va portar a una estandardització i unificació tímbrica de la festa, per bo o per dolent.

 

Grallers Grillats a Badalona, als anys 80

 

Quina lògica tenia això? Es justificaven en que l’aprenentatge de la gralla era relativament fàcil i en que al carrer cada vegada s’imposava un major volum. Quan els gegants anaven sols pel carrer, amb un flabiolaire anava perfecte però al mig de més figures, totes amb els seus corresponents músics, aquest no s’escoltava gens ni mica. Aquest es el plantejament que ha durat fins l’actualitat, passant uns 25 anys des de llavors, però com es que el nivell dels grallers no ha evolucionat després de tant de temps des de la recuperació de la gralla al carrer?

Les colles geganteres han esdevingut una manera de passar el temps lliure, creant llaços d’amistat molt forts entre els seus membres. Això permet que setmana rere setmana es plantegin, sense cap tipus de problema, anar amunt i avall amb els gegants. Es pot dir, sense ser un disbarat, que fan una funció social molt important a Catalunya.

Evidentment els grallers que els acompanyen no son una excepció. La diferència entre uns i altres es que els geganters, una vegada assolida la tècnica necessària per menar-los, amb veure’s el dia de la cercavila en tenen prou, però els grallers necessiten assajar els temes que interpretaran i, sobretot, aprendre a controlar el seu instrument. Si tot està tan clar, quin es el problema?

D’una banda la carència d’un professor qualificat, que no només es dediqui a ensenyar a tocar algunes tonades, sinó que parteixi de zero, que ensenyi a controlar l’instrument, que proporcioni recursos interpretatius, que faci entendre la història i evolució de l’instrument, l’entorn festiu on desenvoluparan la seva activitat i que els faci valorar d’una forma positiva i respectuosa tot el que ens envolta.

D’altra la manca d’estímul, tant dels que aprenen com de la resta de membres de la seva colla gegantera. Assistir a assaig, practicar fora d’aquest, assimilar els coneixements, doncs per molt que faci el professor es l’alumne que hi d’aprendre, plantejar-ne quina conducta tindran al carrer…

 

Escola de Gralla i Tabal de Viladecans, l’any 2005

 

El de la conducta no es un assumpte sense importància doncs, en bona mida, la situació actual passa per un replantejament de la festa i en concret el model de cercavila.

Les cercaviles geganteres actuals han arribat a un punt en el que les figures principals, els gegants, nans, capgrossos i altres elements, estan quedant en segon pla davant la quantitat de despropòsits que es cometen en nom de la festa i la rauxa.

Un dels elements que més mal està causant, es la introducció de instruments de percussió que res tenen a veure amb els que la tradició ens ha llegat.

Bombos, percussions de batucada, caixes de bateria…, que la immensa majoria de vegades no deixen escoltar les tonades que fan els grallers. Quin sentit té tot plegat? Hem passat de la recuperació del nostre patrimoni cultural a la suplantació d’aquest per altres elements importats de cultures foranes.

Els grallers del passat també van importar coses d’altres cultures, sobretot ritmes i tonades de moda pels balls que feien, i que res tenien a veure amb les tradicionals que acostumaven a fer, però incorporant-les i adaptant-les al seu estil interpretatiu i a les instrumentacions que els eren pròpies. Podien haver introduït més percussions però no ho van fer, donant prioritat a la música i a que es pogués escoltar d’una manera agradable.

De l’antic tabal de cordes, comú a moltes cultures del món, van passar al de llautó en començar a predominar les gralles dolces. Aquest últim tipus de tabal sonava més fluix que el primitiu i el seu so mai no tapava l’important: la música.

 

Els Romeas del Vendrell, als anys 20

Escoltal’s interpretant els “Castells dels Xiquets de Valls”

 

També hem de pensar en que les manifestacions culturals que es desenvolupen al carrer es poden dur a terme per la participació de persones, i aquestes no deixen d’estar al món actual. L’actitud dels grallers al carrer es la mateixa que fan servir a moltes altres parcel.les de la seva vida, sense pensar en cap moment el tipus d’activitat en la que estan participant.

Cada vegada més colles es troben en la situació de no saber com engrescar el jovent, quedant sense relleu generacional. Creuen que permetre’ls tota sèrie de desgavells es aconseguir la seva permanència i fidelitat setmana rere setmana. Però què passa amb la Cultura Popular Catalana?

Quin futur tenen els grallers si majoritàriament no evolucionen ni mostren el més mínim interès, llevat de passar-ho bé a qualsevol preu? Cal una reflexió i moltes vegades sembla que les institucions i ens superiors no s’ho prenen seriosament, potser contagiats encara del tot s’hi val…

L’instrument que ens impulsa a sortir al carrer, participant a les manifestacions més arrelades de la Cultura Popular Catalana, i que ens provoca unes emocions difícilment explicables a algú fora del nostre món tradicional, és la gralla.

Pertanyent a la família dels oboès rústics, l’origen de la gralla és incert. Es pensa que és una evolució del grall, l’emissor de les notes a la cornamusa catalana (el sac de gemecs), el qual es tocava també sense el sac i el qual va veure augmentar la seva llargada i fesomia fins arribar a l’instrument actual.

Aquest canvi es va produir en el primer terç del s. XVIII i és en aquest període quan es comencen a tenir les primeres noticies documentades d’actuacions de grallers, bàsicament a les contrades a on va néixer i desenvolupar el gruix de la seva activitat: el Penedès, el Camp de Tarragona i el Garraf.

 

Gralla seca de Fills de Reig, de Torelló

 

La gralla és un instrument dels denominats de “doble inxa”. Per inxa entenem les peces fetes a partir d’una secció circular de canya, les quals serveixen per emetre el so. En el cas del nostre instrument són dues, lligades una contra l’altra per formar-la.

L’arribada dels instruments d’aquest tipus a la península ibèrica és incerta, tot i que es creu que es va produir per dues vies:

-la pirinenca, amb l’arribada d’instruments com les tarotes, cromorns, etc..

-la de la permanència dels àrabs durant els 8 segles en que van ser-hi els principals promotors culturals en conquerir-la, amb instruments com les xirimies, els anafils, etc..

De l’evolució, i fins i tot mescla, d’aquells instruments es va generar tota una família de semblants, però amb certes particularitats, que ara tenen l’etiqueta de tradicionals i els quals estan escampats per tota la península amb el nom genèric de dulzaina.

Localment els denominen:

-a Aragó: gaita i dulzaina.

-a Navarra, País Basc i certes parts de La Rioja: gaita i dulzaina.

-a Bizkaia: dultzaina, tot i que en aquest cas es metàl.lica.

-a Castella i Lleó, i alguns llocs de Castella la Manxa: gaita i dulzaina.

-a Castella la Manxa: pita i dulzaina.

-al País Valencià i a les Comarques Meridionals de Catalunya: dolçaina, xirimita i xaramita.

-a les Illes Balears: gralla, tot i que no està molt implantada.

-a Catalunya: gralla.

Resulta curiós que a les zones d’àmbit celta a on es va iniciar la Reconquesta no trobem instruments d’aquesta família, com tampoc a Andalusia a on la influència dels àrabs encara perdura a la seva cultura.

Pel que fa a la gralla, la seva família contempla diferents models, els quals son:

-gralla seca: l’instrument més primitiu i alhora més estès actualment.

-gralla dolça o tova: una evolució que va afegir notes a les existents a la gralla seca, fent que pugues arribar a tenir entre dos i cinc notes per sota de la seva tessitura habitual. La seva aparició va venir vinculada a les demandes del públic als conjunts que anaven a tocar a les seves festes.

En demanar als músics contractats que interpretessin les tonades de moda del moment, aquests es van trobar amb un seguit de problemes, sent el més important les limitacions de la gralla seca. Alguns constructors d’instruments van fer aparèixer models que incorporaven més notes, i així va néixer la formació que ha esdevingut clàssica:

-un primer graller, que molts cops portava gralles d’entre dos i quatre claus.

-un segon graller, normalment amb gralles de quatre claus.

-un tercer graller, també anomenat baix, amb la gralla de cinc claus.

-un tabaler, els quals també van adaptar-se als temps passant del tabal de cordes, i cos de fusta, als de llautó i clavilles per tensar-los. Aquests nous tabals sonaven més fluix que els anteriors i el sou so era més adequat per acompanyar els nous models de gralles.

 

 Tabal de llautó, de tipus sitgetà

 

Aquestes van suposar una ruptura amb el passat, fins al punt de generar grans polèmiques en aquells moments entre els defensors de l’antic instrument, denominat gralla sense cap més afegit, i els que volien veure les virtuts i possibilitats dels nous. Una de les diferències més destacades, apart de les tessitures, és la sonoritat.

L’espinguet de la gralla seca, el seu timbre i el seu volum queden esmorteïts quan es tracta d’una de claus, doncs en ser aquestes últimes més llargues, i amb un conducte intern menys cònic, perden una mica de totes les característiques de l’antic instrument.

Superada la gran repressió que en va portar la pèrdua de la Guerra Civil i la postguerra, actualment la gralla està implantada a tota Catalunya, incloent Viladecans, a on tot sembla indicar que els instruments que es feien servir per musicar les festes locals al s. XVIII eren el sac de gemecs, el flabiol i el tamborí, en el tipus de formació conegut com a cobla rústega o mitja cobla.

La recuperació de la festa al carrer als anys 80 ens va fer recuperar una part del temps perdut. L’esclat d’intèrprets de gralla va acompanyar totes les activitats culturals que eren vitals per retornar als catalans el patrimoni cultural perdut. En un primer moment tot valia si la festa es podia dur endavant, però aquesta gran quantitat d’intèrprets no va venir de la mà d’una formació musical adequada.

Aquestes errades inicials ens han portat a la situació actual on, a excepció d’iniciatives cada cop més assenyades, els grallers hem aconseguit arribar a un dels moments de més baixa qualitat de tota la nostra història. Les diferents escoles de música tradicional, que han començat a treballar amb rigor l’instrument, estan començant a redreçar la situació, però la comoditat de la major part del col.lectiu fa que per ara no es vegin els resultats.

Quin futur ens espera? Espero que millor que el present que vivim…

El primer aspecte que hem de tenir present és el temps d’estudi. Si volem adquirir unes habilitats mínimes amb un instrument musical, hem de treballar amb regularitat. Es preferible una pràctica diària de mitja hora a estudiar durant un dia sencer al mes.

Quan estiguem estudiant hem d’estar concentrats en tots els detalls de la interpretació, per convertint-nos en intèrpret i alhora en oient crític que ens permeti corregir les deficiències tècniques i expressives que tinguem.

En un principi hem de cercar partitures que siguin fàcils d’interpretar. Posteriorment podràs tocar obres més complicades, però és important que avancis poc a poc, millorant la teva tècnica i, sobretot, gaudint de la música.

 

Un públic satisfet sempre es un bon senyal

 

Analitza la partitura escollida abans de tocar-la. Observa tots els elements del llenguatge musical: compàs, notes, figures musicals, repeticions, etc., i realitza una lectura prèvia.

Interpreta molt lentament tota la peça, de cap a fi. Marca amb un llapis de color els passatges on has trobat més dificultats i treballa aquests de forma independent. Vigila totes les digitacions i el ritme de la interpretació.

Quan dominis tota la partitura pots començar a interpretar-la completament. En tot moment has de vigilar els aspectes tècnics, com la postura del cos, la col.locació de les mans, la respiració o la emissió del so.

Si has arribat a aquest punt, segurament dominaràs la peça que estàs assajant. Ara és un bon moment per treballar la memòria musical. Intenta tocar sense partitures les frases musicals que estàs estudiant. Quan memoritzis una frase, treballa una altra i d’aquesta manera podràs guanyar seguretat a l’hora d’interpretar la peça.

Parlar de la formació dels intèrprets es un tema que en altres àmbits musicals està més que superat, doncs es considerat com a fonamental. Malauradament, sembla que els grallers vivim en una mena de món paral.lel on ja ho sabem tot i no necessitem escalfar-nos massa el cap amb aquestes històries. 

El que hem de fer es posar-nos a fer feina, deixar enrere totes les tonteries que ens sobren i aprendre tot el necessari per poder garantir un futur per les nostres activitats.

La vida moderna ens ha portat, i cada cop anirà a més, a tenir que conviure amb altres persones, paret amb paret. Son els estimats veïns… 

Quan et dediques a tocar un instrument musical, sigui per la inexperiència de l’intèrpret o pel seu volum, els veïns acaben saturats. Imagineu quanta paciència han de tenir els que aguantin un graller novell. 

Diuen, de la gralla, que és un dels instruments més anàrquics que existeixen, i no els falta raó. Un únic graller, toqui bé o malament, es pot fer escoltar de lluny i per damunt d’altres sons. Pels veïns, tan tranquil.lets com volen estar a casa seva, es una de les pitjors tortures.

 

 

 I qui parla de la gralla ho pot fer del tabal o de les altres percussions, cada cop més “de moda”. Quin maldecap tenir que aguantar els repics a tota castanya d’un veí percussionista, sobretot quan es d’aquests de “fal.lera descontrolada”. 

Arriba un dia en que, entre emprenyats i implorants, et toquen les orelles, demanant-te que no toquis a casa, i què hem de fer aleshores? 

Per molts grallers es la excusa perfecta per deixar de banda l’aprenentatge en solitari. El dia d’assaig amb el conjunt passa a ser l’únic contacte amb la gralla, però un músic només ha d’aprendre la digitació i els temes del repertori? Crec que no. 

Existeixen alternatives per assajar a casa, almenys per aprendre les digitacions i practicar els temes, com són els flabiols de gralla. No serveixen ni per fer una bona embocadura ni per practicar la respiració, però van molt bé per tota la resta.

 

Flabiols de gralla, de Paco Bessó

  

Està clar que per ser un graller s’ha de practicar molt amb la gralla a les mans. Això i preocupar-nos per avançar en la nostra formació, sense estancar-nos en el més bàsic. Senzill, no? 

Doncs això es el que està passant amb la majoria de grallers. Han descuidat totalment la formació més bàsica, sobretot la part teòrica i estudiar seriosament l’instrument. 

Amb les facilitats actuals, no sé com qualificar als que volen tocar un instrument musical sense tenir cap interès en adquirir unes mínimes nocions de solfeig. Com s’entén? 

Com que no poden assajar a casa, i el dia de fer-ho amb el conjunt van per feina, tot passa a dependre del dia en que surten a tocar. Si no hi ha una bona base, difícilment i haurà un bon resultat, no? 

Si fossin, per exemple, pianistes s’arriscarien a una pluja de tomàquets i cogombres. Segurament no es plantejarien fer cap tipus d’actuació per saber, de sobres, que no estan preparats. Però en canvi els grallers poden fer el que vulguin i rebre felicitacions a dojo, sobretot en el ambient que més en té a la seva disposició: el món geganter. 

Vull aclarir que, dins d’aquest sector cultural, veig més virtuts que defectes. El problema es una falta de sensibilitat i respecte a la pròpia activitat. S’ha derivat a una manera d’entendre la cultura popular i tradicional com un espectacle més de carrer. 

Les manifestacions tradicionals, amb tots els seus elements afegits, com ho es la música, no poden tractar-se de qualsevol manera. Són molt fràgils i si no els volem donar la consideració adequada, almenys siguem sincers i reconeguem que només fem cercaviles pel fet de passar-ho bé, conèixer món, fer unes bones menges…, el que sigui menys pretendre que fem una activitat tradicional. 

Dins d’aquest context, es pot entendre que els grallers no necessiten una formació tan complerta com la que necessiten altres instrumentistes. Però es que entre això i passar de tot va un abisme…

Què entenem per embocadura i què per articulació?

El primer terme fa referència a quina posició de llavis hem de mantenir respecte a la inxa, punt on comença la emissió de les notes, i el control de la pressió amb la mandíbula. El segon es com es denomina l’atac que fem amb la llengua sobre la mateixa. Ens centrarem en la embocadura.

Als instruments de doble inxa es molt variada, donant caràcter a les interpretacions que es fan amb ells arreu del món. En molts casos inflen les galtes, sobretot els que tenen al voltant de la inxa una peça com la que antigament es feia servir, amb reminiscències orientals, a la gralla, nomenada virolla.

La fan servir per recolzar els llavis, amb el que obtenen diferents resultats. Poden aguantar més temps tocant sense ressentir-se, no folren les dents i sovint els ajuda a fer una tècnica coneguda com a respiració circular complerta. Les tenores i tibles de cobla també tenen una peça per recolzar els llavis i fa una funció semblant.

Per tocar altres instruments també folren les dents, però de forma desigual. Per tocar els oboès i els fagots folren una mica més les superiors que les inferiors. Això determina en bona mida els resultats que  obtenen. En el cas de la gralla hem de tenir en compte la morfologia de la inxa. La tradicional pala quadrada s’està veient substituïda per altres, com poden ser les castellanes o les valencianes, amb uns trets constructius diferents.

Aquí tenim una petita mostra.

 

La diferència més notable, entre les pales quadrades i les altres, es la duresa i l’esforç a realitzar per la mandíbula. Mentre a la resta es juga més amb els llavis i petites variacions de pressió per la part central, amb aquestes es treballa, sobretot, amb la columna d’aire i pressionant pels costats amb els llavis.

Es molt important diferenciar dues parts a la inxa: la part tova, propera a la punta, i la dura, prop del fil. Segons les notes i els matisos que vulguem aconseguir, haurem de conèixer bé les diferències entre tocar a una banda o una altra. En ambdós casos hem de fer el mateix des del principi: folrar correctament les dents amb els llavis. Igualment s’ha de tenir present l’obertura entre les pales, tant per obtenir una correcta afinació com per no cansar-nos excessivament. Si estan massa obertes haurem de bufar molt més fort i pressionar molt més amb els llavis.

Els moviments de la mandíbula, quan hem de pressionar, són bruscos. Els llavis ens fan una funció de coixí, adaptant-se a la forma de la inxa i, en ser tous, ens permeten un major control. Aquests moviments són molt importants per donar vida a les interpretacions. Es com si estiguéssim mastegant la inxa, uns cops més fort i altres més fluix. Si entenem això, queda clar el que hem de fer.

Una vegada hem folrat les dents, arriba el moment de ficar l’inxa a la boca. Hem de recolzar els llavis segons el resultat que busquem:

-Si volem un so fort i potent, hem d’anar al punt on s’eixampla i es fa una mica més dura, però sense arribar al fil. Per les notes més altes necessitarem anar una mica més endavant, pressionant una mica més i augmentant la velocitat de l’aire.

-Si volem jugar amb el volum, donant color a les tonades, hem d’aprendre a controlar la seva part tova i, sobretot, la columna d’aire. Ara us ho explicaré millor.

Hem de pensar que tots aquests moviments i canvis de posició de la inxa als llavis han de venir acompanyats per una correcta pressió d’aire. Per això resulten tan importants els exercicis de notes llargues combinats, en aquest cas, amb la recerca dels matisos i variacions de volum que desitgem. Quan volem fer una nota suau hem de tenir present que si disminuïm la pressió a la inxa hem d’augmentar la columna d’aire perquè no ens desafini o que, fins i tot, ens quedi tallada.

 

 Un control precís de la emissió de les notes pot enriquir les nostres interpretacions

 

La emissió de les notes depèn de diferents elements però, i es molt important, hem de tenir clar què es el que busquem. El nostre cervell ha de automatitzar tots els processos en la recerca del so buscat. Per això es molt important tenir clar el que volem fer i la manera més fàcil d’assimilar-ho es tocar temes amb totes les indicacions que calguin, en quant a la interpretació.

Que les partitures incorporin diferents elements d’expressió, els quals anirem fent i aprenent a controlar. Aquestes també tindrien que tenir indicacions referents a l’atac de les notes, amb la diferent simbologia que ens permeti distingir entre picats, lligats, passatges lligats, etc.. Aquest es un dels passos que ens portarà, més endavant, a parlar de l’articulació.

Tot plegat pot semblar un procés molt complicat, però no es així. Només necessita una constància en l’assaig i pensar que no només hem de conèixer l’instrument. Hem d’aprendre a controlar el nostre cos doncs la gralla no toca sola, almenys per ara…

Un altre aspecte a controlar és el retoc, o com es diu tradicionalment, l’apariament de la inxa, per poder obtenir els resultats que busquem.

 

El retoc de la inxa

 

Quan faig el retoc d’una inxa, sempre ho faig fent els mateixos passos.

 

 

Partim d’una inxa de gralla, de les que es poden trobar cada cop més. Normalment, les venen amb massa llenya, perquè cadascú la deixi al seu gust. Es un tema amb el que tindríem ser més exigents, doncs és donar per descomptat que tothom sap manipular-la. 

Tots els retocs s’han de fer per les dues cares, doncs si una queda més gruixuda que l’altra, quedarà desequilibrada i ens sonarà malament. De tant en tant s’ha de posar entre els dits i fer una mica de pressió, per comprovar-ho. 

Tot s’ha de fer amb una fulla esmolada, com la d’un cúter, passant-ho en el sentit contrari al del tall de la fulla. Es tracta de rebaixar i no de tallar. Finalment es pot passar un paper de vidre de grà fi, tot i que això no és imprescindible. 

Dit això, primer repasso la part més propera al tudell.

 

 

Es on recolzem els llavis, i hem de tenir un control absolut d’aquesta part, doncs tot el que fem aquí afectarà al resultat sonor. Si està massa dura, haurem de forçar la pressió de la mandíbula i augmentar el caudal d’aire. 

S’ha d’arribar a un punt on notem que podem obrir-la i tancar-la una mica, sense gaire dificultat. No ens hem de passar, doncs en pressionar podem tancar la entrada d’aire, a la punta. Heu de pensar que és un material flexible i el que fem amb els llavis afecta a la part d’inxa que toquem amb la llengua i per on entra l’aire. 

Després rebaixo una mica els laterals.

 

 

Com he dit, hem de tenir flexibilitat, pel que hem de donar-l’hi en tota la seva llargada. Després repasso l’entrada del aire i les dues pales.

 

 

Si la inxa és massa gruixuda a la entrada de l’aire, per molta flexibilitat que donem a la resta de la peça, no es bellugarà ni vibrarà, anul.lant una de les seves característiques més importants. 

Les dues pales s’han de poder controlar amb els llavis, pel que han de tenir el seu punt, però no més.

Quants cops heu trobat que les notes us quedaven mal afinades? Us ofegueu amb facilitat quan toqueu? A vegades teniu la sensació oposada, es a dir, que esteu massa plens d’aire?

Sense descartar altres motius, alguns fins i tot mèdics, el més probable es que tot vingui motivat per una mala tècnica respiratòria. El cos regula convenientment tot el procés d’una manera inconscient, doncs sinó moriríem a les primeres de canvi.

Però què passa quan hem de destinar una part de l’aire que respirem a bufar amb una pressió constant? Que si no som conscients dels passos a seguir es molt fàcil que us passi el que us preguntava al començament.

Hem d’aprendre a controlar la part de respiració que destinem a tocar, a través de la expiració. Una vegada entès i practicat tot el procés, poc a poc s’incorporarà a la respiració normal, passant a ser inconscient i natural.

Si us fixeu en un nadó, o en un nen petit, observareu que en agafar aire tota la seva panxa s’infla molt. Sembla un globus, no? En ser petits la seva respiració es totalment inconscient. El seu cervell ordena tots els moviments i utilitza correctament el diafragma. Els adults hem deixat aquesta respiració natural pel camí i quan forcem una mica, com per tocar la gralla, ens trobem amb uns problemes innecessaris. Per això ens interessa repassar tot el procés, nomenat respiració diafragmàtica.

Per poder parlar dels diferents termes i entendre’ls millor, primer observarem l’aparell respiratori.

 

 

I ara comencem a parlar de la tècnica que ja toca, no?

La inspiració més correcta és la que es realitza pel nas, però com necessitem omplir ràpidament els pulmons també agafem una part per la boca. Amb la inxa posada entre els llavis, per inspirar només hem d’obrir-los per les comissures de la boca, obrint-la una mica. Vigileu perquè molta gent belluga tot el cap. La mandíbula s’obre cap avall, com per parlar, i no cal que fem moviments estranys.

Passant per les fosses nasals, la laringe i la tràquea, l’aire arriba als pulmons. Hem de tenir molt present, i es molt important, com es distribueix en el seu interior. Una petita part queda en la zona alta. Es la que provoca el moviment de l’esternó, l’os al que van unides les costelles al pit. Quan ens emportem un ensurt, us heu fixat que es belluga contínuament, i sembla que ens ofeguem? Es una reacció instintiva que provoca una reacció en cadena.

El cos accelera el ritme respiratori i segrega endorfines, substància que ens ajuda a superar la situació. L’acceleració es produeix perquè, en fer la respiració alta, només absorbim una part molt petita del total inspirat. També hi ha molta gent que quan els dius que agafin aire inflen el pit, al més pur estil atlètic.

Amb aquesta quantitat d’aire farem poca cosa tocant la gralla, oi?

La part més important queda entre les costelles, que alhora limiten quant s’inflen els pulmons. Només s’eixamplen una mica més a l’alçada de les costelles flotants, que es mouen una mica. La resta va a parar a la part baixa dels pulmons, i es aquesta la que anem a treballar més.

Quan agafem l’aire correctament, aquesta part baixa s’omple però, com no té una altra opció, empeny les vísceres cap a fora i el diafragma cap avall. Mirem els moviments d’inspiració i expiració.

 

 

El diafragma es un múscul que baixa, mentre fem la inspiració, d’una manera relaxada però que podem bellugar a voluntat durant la expiració, afavorint el buidatge dels pulmons i permetent que controlem l’anomenada columna d’aire. Quan toquem la gralla hem de mantenir una pressió i una quantitat d’aire constant, almenys per començar a entendre la tècnica. Si la dominem, podrem augmentar o disminuir la columna i això es el primer pas pel control de les dinàmiques (piano, mezzoforte, forte…), enriquint les nostres possibilitats interpretatives. També espaiarem els punts d’inspiració, podent fer-los en els moments més adequats de la tonada que estiguem tocant.

Fem tot el procés. Inspirem i permetem que entri l’aire als pulmons, sobretot a la part baixa. Comencem a empènyer els músculs abdominals endins, mentre apretem cap amunt. Ho hem de fer poc a poc perquè si ho fem de cop la expiració durarà poc també. Tampoc es tracta d’aguantar tota la peça sense respirar, eh? Només es tracta de poder controlar l’instrument d’una manera còmoda, sense que ell ens domini.

La gola sempre ha d’estar relaxada, doncs només ha de canalitzar l’aire. Si estem en tensió, els músculs del coll tancaran la laringe en excés i el so es ressentirà. Igualment hem de relaxar les espatlles i no buscar postures estranyes. Podem visualitzar tot plegat amb l’ajut d’un globus. L’anem inflant, però poc a poc, d’una manera constant. Quan estiguem apunt de quedar-nos sense aire, tornem a inspirar i notarem que entra, molt ràpidament, més aire que abans. Què ha passat?

Com hem provocat que el diafragma pugi, els pulmons han quedat pràcticament buits. Aquests estan formats per una estructura cavernosa com les esponges i com els hem apretat i encongit, en tornar a inspirar es podria dir que han “xuclat” molt més de l’habitual. Si cada cop que hem de inspirar, mentre toquem, provoquem aquests moviments, començarem a trobar-nos còmodes, sense cap dels problemes que us preguntava al començament. Com totes les tècniques, aquesta es pot practicar i polir.

Es poden fer un seguit d’exercicis, amb la gralla o sense, que ens ajudaran a controlar tot el procés així com a augmentar la capacitat pulmonar. Els que es fan amb la gralla consisteixen en fer notes llargues a temps lliure, fixant-nos especialment en el procés respiratori. Es un tipus d’exercici que també us ajudarà amb la embocadura i l’afinació. Hem de fer-los mantenint la pressió constant.

 

Amb independència de la nota que fem, hem d’aconseguir que no pateixi variacions, ni d’afinació ni de volum. En l’exemple de dalt es pot entendre perfectament el que vull explicar. En el primer cas mantenim, de principi a fi el volum i l’afinació. El segon i tercer son incorrectes perquè els variem sense control.

També podem fer per millorar i augmentar la nostra capacitat pulmonar. Aquest tipus d’exercicis s’han de fer d’una manera moderada però constant, per obtenir els resultats que busquem. Els que comencen a fer-los han de vigilar de no abusar perquè es poden marejar per una excessiva oxigenació dels pulmons.

Tampoc ens han d’estranyar petites molèsties a la panxa perquè que el diafragma es un múscul i, com a tal, segur que està patint agulletes.

-Estirats damunt d’un llit, comencem a respirar d’una forma natural, fixant-nos en els moviments del diafragma, durant un o dos minuts. Posem un llibre, que sigui una mica pesat, damunt la panxa. Iniciem el procés respiratori, fixant-nos sobretot en la expiració. Com la visualitzarem, pel moviment del llibre damunt nostre, hem de fer que sigui lenta i constant.

Sobretot interessa resistir la pressió del llibre, controlant a voluntat la seva baixada. Ho anirem repetint durant dos minuts, agafant aire pel nas i expirant per la boca. A continuació ens posarem a l’inrevés i col·locarem el llibre a la zona lumbar. També ho farem un parell de minuts.

-Drets o asseguts, inspirem pel nas i exhalem per la boca, intentant produir un so semblant a “tssssss”. Mesurarem els segons que aguantem fent aquest so i ho repetirem un màxim de tres cops seguits.

-Posats drets, inspirem el màxim d’aire possible i aguantem. Aleshores comencem a agafar petits cops d’aire, forçant una mica els pulmons i la caixa toràcica. Això fa que poc a poc augmenti la nostra capacitat pulmonar.

-Drets també, posar una mà al pit i l’altra a l’abdomen. Inspirem en dos temps i expirem en altres dos. Quan ho fem amb comoditat, els passem a fer de quatre en quatre o de sis en sis. També es pot fer aquesta pauta mentre fem una altra activitat, per exemple caminar.

-Inspirem amb la esquena i els talons contra una paret, sense alçar les espatlles ni el pit, i expirem lliurement.

-Inspirem dirigint l’aire a les zones més baixes (ronyons i melic), fent pressió cap avall. Després exhalem tranquil·lament.

Quan es planifica un assaig, o una sessió amb un professor, es convenient destinar una part del temps a aquest tipus d’exercicis. Si fem una hora, fer-los els primers 10 minuts, 20 més per practicar els temes que estem aprenent i la resta en repassar els que ja sabem. En cada una d’aquestes fases treballarem les diferents qüestions que ens portaran a ser uns intèrprets de primera: respiració, embocadura, articulació i digitació.

En el seu moment vaig tenir en marxa un blog a WordPress. Era “Quatre cosetes…” i complementava tot el que anava posant a “Quatre notes…”.

Actualment no toco enlloc, pel que les vivències estan a la espera de sumar noves en el futur. Per ara el que sí faré és recuperar alguna de les entrades que vaig fer, on parlo del nostre instrument i diferents temes relacionats amb aquest.

Espero que us agradin i que compartiu les vostres opinions.

La conservació i manteniment del nostre instrument es fonamental per poder gaudir de totes les seves prestacions en el futur.

Si no ho tenim present, ens trobarem amb que les seves qualitats tímbriques variaran i, molt probablement, a dolent.

I no només la gralla. També hem d’aprendre a conservar la inxa i com fer que ens duri molt de temps. Moltes vegades pensem que tot el seu rendiment s’ha acabat i segurament es pot recuperar, fent una operació molt simple. Igualment s’ha de vigilar amb el tudell.

Parlarem primer de la gralla i, abans de tot, de quin acabat superficial ha de tenir.

Hi ha constructors que posen vernís a les seves gralles. Aquest producte dona brillantor i un acabat molt maco, però el que pot estar molt bé per una fusta amb una funció decorativa ja no ho es tant per un instrument com el nostre.

Qualsevol fusta té unes característiques pròpies i la seva porositat es una de les més importants. Un cop tallada, no es torna un objecte inanimat, com pot ser una pedra, sinó que segueix sent viu. Les condicions ambientals, la humitat que fem passar pel seu interior cada vegada que bufem, etc., fan que a vegades s’infli, doblegui i, fins i tot, que es retorci.

Un clar exemple d’això es la fusta de boix, que més d’un maldecap ha donat a molts grallers en agafar formes estranyes. Les condicions atmosfèriques l’afecten a les primeres de canvi, fins al punt de que es pot parlar d’un instrument “viu”.

 

El boix, “buxus sempervirens”, es un arbust, molt emprat per fer estris de cuina

 

Hem de retirar tot el vernís exterior, amb un paper de vidre del gra més fi, sense apretar molt. També ho hem de fer a l’interior de la campana, i vigilant de no tocar les parts metàl.liques o les ratllaríem una mica. Després hem de fer, de seguida, la mateixa operació que repetirem un parell de cops a l’any.

Els millors moments són els canvis estacionals “hivern/primavera” i “tardor/hivern”, doncs es quan poden patir més els canvis climàtics. Hem de comprar oli d’ametlles dolces a qualsevol farmàcia, on el venen com a hidratant corporal.

Amb un drap, que no deixi pels ni residus, l’estendrem al llarg de la gralla, per fora i per dins. Per arribar a l’interior hem de fer servir una baqueta de les que venen per netejar les flautes i on, prèviament, haurem posat una mica d’oli.

Després la deixarem, damunt d’un drap o un paper, en un lloc ventilat però on no toqui la llum directa del Sol, perquè no es rescalfi. No s’ha d’eixugar doncs el que ens interessa es que l’absorbeixi. Quan passin dos o tres dies, retirarem el sobrant amb un drap.

Aquest oli, en entrar dins la fusta, fa de protector natural. Impedeix la entrada d’humitat i alhora l’hi proporciona elasticitat. Penseu que això es molt important al seu conducte intern.

 

L’oli d’ametlles dolces es fa pressionant-les en fred, per conservar totes les seves bondats

 

Quan bufem la gralla a l’hivern, us haureu adonat de que per dins surt aigua a raig. Es perquè l’aire que bufem surt més calent que l’ambiental i, com porta molta humitat dels nostres pulmons, es condensa de seguida, produint aquest efecte. També surt una bona quantitat de saliva.

Aquesta humitat pot fer que l’interior de la gralla es torni rugós, en inflar la fusta. Ho hem d’evitar, doncs el que ens interessa es mantenir-lo llis, i no afectar a la emissió de les notes.

Hi ha fustes que, per les seves característiques, són menys poroses, com per exemple el banús o el magranet. Aquestes no necessiten tant aquest tipus de manteniment, doncs tots aquells factors ambientals, dels que parlàvem abans, casi ni els afecten.

 

Dues gralles seques de magranet i una dolça de bubinga

 

Després existeix el manteniment del dia a dia, necessari cada cop que acabem de tocar. Lliguem un drap petit a una cadeneta, com pot ser la dels taps de les piques d’aigua. Posem la gralla cap per avall i la passem fins que surti per l’altre extrem. Tirem d’ella, per passar el drap per dins. Si es massa gran es pot quedar travat. Fem-ho un parell de cops i haurem tret tot l’aigua de dins.

El passem un parell de cops per fora, repassant els forats, i haurem previngut l’aparició d’esquerdes, que poden passar anys desapercebudes i de cop aparèixer. Aquest es un dels efectes d’un mal, o nul, manteniment.

Parlem ara dels tudells. La immensa majoria estan fets de llautó, tot i que cada vegada trobem de més materials com, per exemple, l’alpaca.

La saliva que acompanya les nostres bufades va deixant un residu dins del tudell i, si no el repassem de tant en tant, s’acaba fent una capa prou gruixuda com per variar la seva forma interior. Aquesta variació afecta al pas de l’aire i, conseqüentment, a l’afinació de les notes.

 

Tudell d’alpaca del constructor Josep Bonamusa

 

Passem una mica de paper de wàter pel seu interior, fent que el màxim de brutícia es quedi enganxada i ho rematem posant-lo sota una aixeta d’aigua, perquè arrossegui tot el que queda.

Pel que fa al seu ajust a la gralla, hi ha models que incorporen un suro a mida, com a la fotografia anterior. Si no el porten, hem de posar unes voltes de fil i rematar amb unes quantes més de tefló. Hem d’aconseguir que es quedi ben fixat, però sense tenir que fer molta força per treure’l.

Ara ens queda per veure el que s’ha de fer amb un element molt important: la inxa. Primer intentaré explicar-vos les seves característiques, no tant les constructives sinó les del material amb que es fan: la canya.

 Canyes preparades per fer inxes de gralla

 

Aquesta gramínia, de la qual només veiem la part externa, pertany a la família de les poàcies. Simplificant-ho una mica, podem dir que està emparentada amb cereals com el blat, però la seva morfologia es més primitiva. A les nostres contrades rep el nom de “canya de Sant Joan”, tot i que normalment tirem pel dret i l’anomenem “canya” o “canya comuna”.

Les seves tiges són aèries i llenyoses, podent arribar a més de 10 metres d’alçada i entre 3 i 5 centímetres de diàmetre. Sota terra hi ha el rizoma, que fa la funció d’arrel. Sovint es parla de canyes mascle, sobretot quan es vol trobar la millor per fabricar inxes. Es una errada important, doncs es una planta hermafrodita.

El seu rizoma acumula les reserves amb les que la planta pot sobreviure, i es també d’on broten les noves tiges que veiem a la superfície. Ho fa d’una manera espontània, sense dependre de cap tipus de pol.linització.

La tija es fibrosa, amb una superfície molt dura, i està dividida en diferents seccions, separades per uns nusos repartits d’una manera més o menys regular. En ells hi ha les gemmes d’on surten les fulles.

Tradicionalment s’ha dit que per fer les inxes, les canyes s’han de  tallar al mes de gener, quan ja no tenen fulles verdes, i sempre en lluna vella. Aquesta època i la fase lunar fan que l’interior de la tija tingui molt poca humitat, doncs està acumulada al rizoma.

 

“Arundo donax” o canya de Sant Joan

 

Es molt important que en fer la inxa, la canya que emprem estigui totalment seca. Per això es deixen assecar en feixos durant anys, tot i que molts constructors no esperen gaire a fer-ne inxes amb canyes que encara estan humides. Aquestes són les que passat poc temps perden brillantor i no es poden recuperar.

No us faré una explicació de com es fan les inxes, doncs podeu trobar molta informació publicada per experts en la matèria. En el que us puc donar un cop de mà es en aprendre a fer-ne el manteniment.

Primer de tot, hem de parlar de com les muntem al tudell. Si no ho fem correctament, ens donaran més d’un maldecap.

La inxa ha de poder encaixar en el tudell, perquè si la seva entrada es més petita que on ha d’anar, o si la conicitat del tudell es massa gran, no podrem fer-ho. Em de fer coincidir el material al màxim. Si es més gran i queda ballant, posarem unes voltes de fil a la punta del tudell i la muntarem, assegurant-nos de que tingui una alineació correcta, fent un eix “inxa/tudell/gralla”, i de que no balli.

Prèviament l’haurem posat en remull perquè s’infli i s’estovi una mica, i a continuació la muntem al tudell. Quan s’assequi, s’encongirà una mica i s’hi arraparà amb molta força. Finalment donem unes quantes voltes de tefló, només a la alçada del tudell, per lligar-la ben forta.

Això es molt important i crec que entendreu el perquè no s’ha d’anar posant cada vegada que anem a tocar.

Les inxes de pala quadrada tenen un problema bastant comú, i es que un cop muntades queden una mica obertes pels costats, provocant fuites d’aire. Molts grallers posen, per tapar-ho, unes voltes de tefló. Aquest material deixa un residu tòxic que podem fer entrar al nostre cos amb la saliva, o que ens provocar irritació als llavis, i podríem tenir problemes seriosos en el futur. Es més segur fer-ho amb films de cuina, dels transparents d’embolicar els aliments, doncs no deixen cap substància i s’enganxen força bé.

Ara que ja tenim la inxa muntada al tudell, mirarem com la guardem i com la transportem el dia que anem a tocar.

Cada cop que la fem servir, acaba quedant humida. Si no s’asseca el suficient, amb el temps perdrà tota la brillantor sonora que teníem al principi i, fins i tot, pot acabar florint.

El tipus de caixa que necessitem, per guardar-la, ha de tenir uns quants forats per permetre el pas de l’aire. També ha de protegir-la, contra els cops i la brutícia. Si posem al seu interior cotó, aquest es pot enganxar a la inxa i haurem d’anar desenganxant fils contínuament. Es millor el paper de cuina, doncs es un material que absorbeix la humitat casi totalment.

Aquesta caixa ha d’estar en un lloc ventilat i on no toqui el Sol directament, perquè sinó la inxa es farà malbé. Si podem tenir-la oberta sense cap perill, com per exemple que rebi un cop o l’hi entri molta brutícia, millor. Així es ventilarà al màxim.

Quan anem a tocar s’ha de vigilar molt més encara. Alguns grallers porten la inxa i el tudell dins la campana de la gralla. Això es una barbaritat i de les grosses, doncs van rebent cops per tot arreu i, per acabar-ho d’adobar, moltes vegades queden clavats entre les parets interiors de l’instrument. La solució magistral que fan servir?

Comencen a donar cops a la gralla per fora o a bellugar-la ben fort. Normalment, el tudell i la inxa surten disparats, rebent més cops encara. Per no parlar del que suposen aquestes batzegades i enganxades per la conservació del conducte intern de la gralla…

El que he dit abans: una barbaritat!!!

La immensa majoria fa servir diferents tipus de caixetes, amb formes i materials de tot tipus i que, normalment, van acoblades a la funda on guarden la gralla. Aquestes caixes han de tenir les mateixes característiques que les que necessitem per casa. Una bona ventilació i una protecció no agressiva per la inxa i el tudell.

 

Caixes per inxes d’Oscar Espinós, “Lo Ràpid de Mora”

 

Sobretot, i es molt important que no ho oblideu en cap moment, tingueu clar que el conjunt “inxa/tudell” es una de les determinants més important per obtenir un bon resultat quan toquem. Si descuideu la seva conservació mai no obtindreu unes interpretacions d’un nivell acceptable, per molt que tingueu un bon instrument o que assoliu una bon nivell interpretatiu.

De fet, crec que als grallers novells se’ls tindria que insistir molt en aquestes qüestions sobre el manteniment i fer que entenguin com afecta al seu futur com a músics. Trobo que falla la formació més bàsica sobre tots aquests temes i això es un retrec que sempre faré als diferents mestres que es dediquen a un ensenyament basat en l’aprenentatge ràpid d’un petit repertori, perquè puguin sortir a tocar el més ràpidament i, sobretot, poder cobrar el millor possible per aquest ensenyament de mínims.

Afortunadament cada cop hi ha més mestres amb una formació adequada, que ensenyen als seus alumnes tot això. Malauradament no es el que més abunda, doncs els que busquen aprendre ho volen tot ràpid i molt arregladet de preu.

Pel que dic abans, podríeu pensar que els diners eren un dels motius que m’impulsaven a fer que les classes, de gralla i tabal, que he fet a diferents conjunts durant alguns anys. Ho podeu oblidar, doncs no els he cobrat mai res. La confiança dipositada en mi em semblava un pagament més que suficient i poder seguir gaudint de la seva amistat es el que em sembla més important a la vida.

En el fons, el que pretenc es posar en ordre, i a disposició de tothom, totes les qüestions que em semblen més importants per adquirir una base amb la que aprendre i evolucionar com a grallers. Ho faig amb el coneixement adquirit durant anys de formació autodidacta, experimentar i equivocar-me moltes vegades.

El que no puc substituir, ni ho pretenc, es l’aprenentatge al costat d’un mestre. La seva presència es fonamental per avançar en el coneixement, pel que fa a qualsevol instrument musical i les seves característiques. Això si, hem de ser exigents amb l’ensenyament que ens fa, perquè serà determinant pel nostre futur i volem el millor per nosaltres, no?

Després de tota aquesta pallissa retòrica, tornem al tema de les inxes i anem a veure el que hem de fer per posar-les a punt per tocar i com podem recuperar inxes que ja donàvem per mortes.

Quan comencem a tocar, la nostra inxa ha de tenir un grau d’humitat i flexibilitat adequat. Hem de tenir-la una estoneta en aigua neta, i per això en pot anar molt bé tenir-la en un pot. Mai no sabem si on anem a tocar en trobarem o no.

Els que van molt bé son els que porten els rodets de fotografies, d’aquells petits de color negre. Tenen una virtut i es que son totalment estancs, es a dir, que l’aigua no pot sortir del seu interior si es que no obrim la tapa. Són molt pràctics i els he fet servir durant anys sense cap problema.

Quan dic que s’ha de mullar una estoneta, es exactament això perquè no cal més d’un parell de minuts. Un cop fet això, la sacsejarem una miqueta, per treure el sobrant d’aigua, i l’hi aplicarem un petit “massatge”.

Es tracta de pressionar-la una mica per les parts on recolzarem els llavis, tenint en compte una de les característiques de la seva matèria prima.

Si poguéssim mirar les parets interiors d’una canya amb un microscopi, veuríem que es formada per una successió de petits tubs, alineats en tota la seva llargada. Aquests són els que porten els nutrients per tota la planta. Quan es fa una inxa, molts d’ells queden oberts en un tall en diagonal, amb el que els pot entrar qualsevol cosa.

Hem de procurar que estiguin el màxim de nets, motiu pel que la mullem, però també necessitem que tinguin una flexibilitat, perquè la inxa sigui sensible a la pressió dels nostres llavis.

Quan l’hi fem el massatge, hem de procurar no xafar aquests tubs, perquè així aconseguirem que ens duri molt més temps com nova.

Hi ha una operació que es pot fer amb inxes velles, quan sembla que ja no donen més de si i que el seu timbre s’ha apagat totalment. Precisament funciona per la constitució tubular de la que us parlava abans.

Fiquem en un got d’aigua 3/4 parts d’aigua i 1/4 part d’aigua oxigenada. Aquest líquid té una particularitat, que ens pot anar molt bé, quan entra en contacte amb l’aigua.

En estar saturat d’oxigen, quan entra en contacte amb l’aigua allibera mol.lècules d’aquest gas, provocant una mena d’efervescència. Si fiquen la nostra inxa, desmuntada del tudell, i la anem bellugant de tant en tant, de manera que entri i surti d’aquesta barreja, veureu com el gas va arrencant tota la brutícia. Ho fa per l’exterior i per l’interior, per on normalment no podem accedir.

 

 L’aigua oxigenada presenta la particularitat de tenir dos àtoms d’oxigen

En entrar dintre dels tubs que la formen, els neteja a un nivell que no podem aconseguir amb altres mètodes, deixant la inxa en un estat semblant al que tenia quan era nova. Per finalitzar, la passem una mica per sota d’una aixeta, per treure tots els residus que puguin haver quedat i au, a tocar.

Fàcil, eh?

Espero que tots aquests consells sobre el manteniment us puguin ser d’utilitat. Si sou constants en totes aquestes operacions, segur que obtindreu uns resultats de primera.

Algun cop he parlat, en altres espais, d’una afirmació sobre l’aculturització que havia vist en algún lloc. Aquests dies estic regellint un llibre i ho he trobat.

“Interpretando la música medieval. Las Cantigas de Santa María” és una obra de Pedro López Elum, on les posa en el context de la època i proposa unes transcripcions a partir de tractats escrits en aquells moments. Es un llibre que us recomano al cent per cent.

 

En una de les parts parla de la influencia de la música musulmana a les cantigas, i diu:

“Se afirma, no sin razón, que cuando dos culturas mantienen contactos, siempre se realiza una aculturización que afecta a la menos desarrollada”.

Aculturització vol dir que una cultura entra en un territori i, poc a poc, va substituint l’autòctona fins a suplantar-la. Es semblant al que fan les plantes i els animals quan entren en un ecosistema que no és el seu.

Com ho lligo amb la gralla i, sobretot, el món geganter?

La societat actual és la de la informació i la comunicació. No ens cal viatjar per conèixer altres cultures, podent fer-ho tranquilament des de casa mirant la televisió. Aquest fenòmen ens està portant a un Món globalitzat, on unes formes de vida i cultura s’estàn estenent per tot arreu.

 

Vivim en un país petit amb unes expressions de cultura popular molt permeables a tot tipus d’influències, doncs tenim la percepció de que el vingut de fora és millor que el que ens és propi. Hem suplantat els referents antics per altres nous, sovint imitant-los d’una manera empobrida, o modificant-los fins al punt de que no podem parlar de tradició ni de llegat del passat.

Hi ha manifestacions de la Cultura Popular Catalana que encara resisteixen aquesta invasió, però el món geganter s’ha deixar endur per aquest camí que no porta enlloc, sobretot en l’aspecte musical. Com podem parlar d’activitat de cultura tradicional mentre fem coses que no tenen res a veure?

Es com si la teva mà dreta no sapigués que fa la esquerra, tot i que en aquest cas crec que es preferèix ignorar-ho totalment. Si afegim factors socials que van amunt, com l’incivisme i l’individualisme, i els sumem al que he posat abans, la barreja és explosiva. La majoria de colles només prioritzen el fet associatiu per damunt del tradicional i molts dels seus membres no són conscients del que és la Cultura Popular Catalana.

El dia que troben alguna altra activitat que els és més engrescadora, deixen totalment les colles. Aquest és un dels mals que les afecta i al que no troben sol.lució. Si a la gent que comença sel’s fa entendre i valorar positivament el que és una activitat de referència tindràs menys membres però segur que seran més fidels i apostaran per la qualitat. De tota manera, aquest és un altre debat que s’ha de fer també o ens juguem el futur de tot el col.lectiu.